Tots estem sols, és innegable. Alguns tenim la sort de sentir que uns lligams invisibles ens fan més propers a determinades persones. La seva companyia ens reconforta,ens fa sentir que,per uns moments,el gran trenca closques del viure te un cert sentit. Però tot és més diàfan quan sentim nostre la tristor d'un amic. Els lligams passen a ser quelcom de real i tangible. I en aquells instants,ens sabem inútil amb les mans plenes de sentiments que no sabem donar. Ens resta l'esperança de que l'altre sigui capaç de captar dins de les simples paraules,tota la càrrega emocional que fa absurdes les frases fetes.