jueves, 14 de abril de 2011

Tots estem sols, és innegable. Alguns tenim la sort de sentir que uns lligams invisibles ens fan més propers a determinades persones. La seva companyia ens reconforta,ens fa sentir que,per uns moments,el gran trenca closques del viure te un cert sentit. Però tot és més diàfan quan sentim nostre la tristor d'un amic. Els lligams passen a ser quelcom de real i tangible. I en aquells instants,ens sabem inútil amb les mans plenes de sentiments que no sabem donar. Ens resta l'esperança de que l'altre sigui capaç de captar dins de les simples paraules,tota la càrrega emocional que fa absurdes les frases fetes.

sábado, 19 de marzo de 2011

ALBERT ESPINOSA (Ens parla de les perles)


Una bona idea. Esperar trobar perles en la nostra vida. Una per mes és demanar molt? Aquelles persones que ens alimenten l'ànima. Perquè tot al nostre voltant és energia viva, força que és renova eternament més enllà del començament del món i que en uneix com una xarxa invisible i magnifica. Però en aquest engranatge màgic hi ha energia negativa, pes en les ales. Per això és  important trobar aquestes perles que donen aire, que com una mà ens agafen per seguir pujant. No importa si només es creuen en el nostra camí un instant o tota una vida.  En les pàgines d'un llibre o en una música.Tinc la sort infinita de haver trobat perles en el meu viure. No gaires, per això són tan importants, com un tresor que només és teu però que pots compartir el seu alè amb aquells que el saben reconéixer.

miércoles, 2 de marzo de 2011

Una tarda grisa demana colors. Si poguéssim pintaríem els pensaments i els penjaríem com roba estesa a tots els vents, a tots els perfums, a tots els camins dels somnis...

No tindriem por de mirar la vida cara a cara y seriem valents perdefensar el que ja ningù creu: que tot és possible i que quelsevol dia tot pot ser diferent.

martes, 1 de febrero de 2011

Viure el present? És el que tenim i res més. El passat es fos i el futur una entelèquia que un dia ens somriu i un altre ens amenaça des del no res. Però com atrapar els segons d'aquest present, sentir-los propis, viure, saben que qui respira sent o pensa som nosaltres, mentre existim un moment darrera l'altre, un batec, un dolor, una carícia. Potser això seria la plenitud. Només així ens faríem amos de la nostra vida sense perdre una engruna en el camí. I no obstant acumulem temps inútil, instants sense rastre, buides hores que no recordarem un cop consumides.Viure el present.

miércoles, 12 de enero de 2011

Tenia la deliciosa costum d’acaronar amb els dits tots els objectes al seu abast mentre mantenia una conversa. Això feia que el plat, la cullereta, una petita molla de magdalena fossin dignes de la delicada atenció.  Algun cop, si els deus ho permetien, els  dits càlids  passaven indiferents per damunt dels seus en ruta a un nou destí, que podia ser un guant abandonat a la bora de la taula o una moneda que havia deixat feia un instant el cambrer. I ell s’apressava a recollir aquella sensació tènue mentre la conversa entre els dos continuava indiferent,aparentment, al terratrèmol emocional que s’acabava de produir. Després i mentre s’allunyaven cada un en una direcció, ell ric amb el seu petit tresor, pensava que per res del món seria capaç de trencar aquella màgia traduint amb paraules allò que és impronunciable.