miércoles, 12 de enero de 2011

Tenia la deliciosa costum d’acaronar amb els dits tots els objectes al seu abast mentre mantenia una conversa. Això feia que el plat, la cullereta, una petita molla de magdalena fossin dignes de la delicada atenció.  Algun cop, si els deus ho permetien, els  dits càlids  passaven indiferents per damunt dels seus en ruta a un nou destí, que podia ser un guant abandonat a la bora de la taula o una moneda que havia deixat feia un instant el cambrer. I ell s’apressava a recollir aquella sensació tènue mentre la conversa entre els dos continuava indiferent,aparentment, al terratrèmol emocional que s’acabava de produir. Després i mentre s’allunyaven cada un en una direcció, ell ric amb el seu petit tresor, pensava que per res del món seria capaç de trencar aquella màgia traduint amb paraules allò que és impronunciable.